En les converses sobre l’últim festival de Venècia es parlava del concepte del «cinema d’urgència». El motiu era l’estrena de Naza, el nou documental dels creadors de No Other Land, que pretén aportar llum sobre el genocidi de la gent de Gaza, i la vital importància de la seva estrena en el nostre present. També La zona de interés acabava amb un epíleg que traslladava l’acció de l’època del nazisme a la nostra actualitat, situant-nos davant d’un mirall que ens obligava a replantejar-nos la manera com ens relacionem amb aquell passat terrorífic.

Un dels grans encerts de La bola negra rau en la intercalació de tres línies temporals, dues de les quals estan separades per un oceà de més de vuitanta anys. En el diàleg que s’estableix entre elles hi ha la substància de la pel·lícula, capaç de passar d’un brutal bombardeig a una notificació de Grindr, amb aquella facilitat amb què els Javis poden passar d’allò mundà a allò sòrdid, com ja van demostrar a La Mesías. D’alguna manera, aquest contrapunt constant és el primer que mereix ser reconegut de la pel·lícula, que ens recorda fins a quin punt la normalitat (i fins i tot la frivolitat) en què avui es pot produir una cita entre dos homes mai no pot desprendre’s d’una càrrega política que li és intrínseca. D’altra banda, també és remarcable que siguin els Javis, cineastes que han aconseguit que molta gent jove incorpori al seu lèxic quotidià frases de Paquita Salas o La Veneno, els qui decideixin retratar, amb moments de veritable cruesa, l’horror d’aquella guerra que es va viure a Espanya no fa tant de temps. Això també és una declaració política, una que aconsegueix que una nova generació giri la vista enrere per veure allò que altres van voler enterrar per sempre.

També és cert que el perill de tocar grans temes com els que habita aquesta pel·lícula és que els seus creadors traslladin aquesta magnitud a la concepció de la seva obra, confonent la grandesa amb la grandiloqüència. Si hi ha alguna cosa que em costa més d’abraçar de La bola negra és aquesta fina línia en què algunes seqüències semblen oblidar durant uns minuts el seu sentit narratiu i polític per lliurar-se a una estètica recarregada, que sembla haver estat concebuda des d’un lloc massa complaent amb els mateixos creadors. Escenes com la dels focs artificials, o la fugida del personatge de Guitarrica pujant-se a la figura de Sant Sebastià, tan assajades, predissenyades i fins i tot reiteratives, ens desvien del seu fil narratiu i es lliuren al poder de la imatge. Tristament, aquests moments no aconsegueixen desprendre’s d’un cert halo d’artificialitat, i juguen en contra d’una pel·lícula que perd honestedat quan sembla mirar-se massa el melic. La línia narrativa de Guitarricadelafuente i Miguel Bernardeau s’hauria beneficiat de reservar la seva pompositat per als números enlluernadors (i, sobretot, la conversa reveladora) de Penélope Cruz, quedant-se en allò que els seus directors saben fer tan bé, que és fer gran allò íntim des d’un lloc més terrenal i humil, com passa a la línea narrativa protagonitzada per Carlos González, la més aconseguida de la película.

A aquest exercici de memòria que la pel·lícula és en si mateixa s’hi afegeix un artefacte narratiu que parteix de l’obra inacabada de Federico García Lorca, la primera en què el granadí decidia mostrar un personatge explícitament homosexual. En la recerca del personatge d’Alberto (Carlos González) cap a un passat enterrat durant anys de feixisme i dictadura, el personatge aconsegueix dotar de sentit un present en què se sent una mica perdut i buit. El veritable cor emocional de la pel·lícula, aquell que aconsegueix transcendir altres trams de la pel·lícula que corren el risc de quedar com a postals estètiques desproveïdes de la seva càrrega política, passa per un moment de revelació bellíssim, que funciona per la seva senzillesa i universalitat, quan es diu allò de «què orgullós estaria el teu avi, de poder-te veure aquí, amb la teva parella». I aquí hi afegeixo una petita nota personal: poder veure La bola negra amb el cinema ple de gent, i, per descomptat, de molta gent obertament queer, no és poca cosa. Mentre veia la pel·lícula, no vaig poder evitar pensar que el gest de gaudir de la pel·lícula agafat de la mà de la persona que estimo és un gest amb què tants homes i dones del nostre país van somiar durant unes vides que se’ls va prohibir viure. I aquesta senzilla revelació potser és la millor troballa de La bola negra, que, malgrat les seves imperfeccions, aconsegueix unir un valuós pont entre passat i present que potser, avui dia, és una veritable urgència.