En un panorama cinematogràfic massa ple de fórmules, on moltes pel·lícules són la còpia de la còpia (què és això d’Enfrentados: Marfil?), és d’agrair que existeixin rareses com Lionel, capaces d’apropar-nos a un cinema proper a l’artesania, un cinema que es resisteix a ser el caprici que un executiu va decidir des del seu despatx. La pel·lícula de Carlos Saiz forma part d’un cinema que neix de l’observació, de la intuïció que d’allò que ens envolta en pot sorgir una pel·lícula. Lionel es deixa portar pel procés, sense por de mutar pel camí, de convertir-se en una cosa diferent de la idea inicial dels seus creadors. És un cinema viu i despert.

Lionel és la història d’un jove que fa anys que ja no vol veure el seu pare; un home ingovernable, fill del seu temps, però, alhora, estranyament únic, carismàtic i, a la seva manera, incomprès. Amb el seu pare, de qui va heretar el nom, comparteix protagonisme, i en un viatge d’anada i tornada cap a França per veure la seva germana conviuen com feia anys que no ho feien: mengen entrepans junts, escolten la ràdio, juguen al billar i fins i tot es tatuen. Aviat, aquesta distància inicial comença a mutar: en definitiva, això és el que fa el temps.

L’encert de l’estructura de Lionel és començar per un possible final, amb una conversa on s’obre el calaix dels retrets i que allibera els personatges abans del viatge. D’alguna manera, tota la pel·lícula respira aquesta estranya alliberació, i s’impregna de l’aroma de les famílies imperfectes, estranyes: les famílies de la gent comuna, al capdavall. El Lionel pare, que ho altera tot, passa a exercir un paper més propi d’un adolescent rebel; mentre que el Lionel fill i la seva germana actuen com una parella que ja accepta que, a aquestes alçades, això del seu pare no té remei.

Tristes són les escenes d’aquest home explicant batalletes, just abans de trucar als timbres de les seves amistats del passat per no rebre cap resposta. Lionel fill hi era pocs dies abans; amagat darrere la persiana de la seva habitació. Ara mira a través dels ulls del seu pare, i és capaç d’observar que darrere d’aquest caràcter incansable hi ha anys i anys de tristesa amagada.

El més sorprenent de Lionel és la naturalitat que aconsegueix, i la sensació que, tot i que segueix una estructura força clàssica, res no sembla col·locat per un director o uns guionistes que busquessin esprémer un drama. La troballa més gran de la pel·lícula és haver-se convertit, sense pretendre-ho, en una profecia autocomplerta: rodada encertadament de manera cronològica, per a Lionel fill, compartir sis setmanes amb el seu pare, lluitant per un objectiu comú per primera vegada a les seves vides (el rodatge de la mateixa pel·lícula), va acabar generant aquest vincle inesperat amb què els seus creadors pretenien culminar la història. Un vincle que, de manera genuïna, traspassa la pantalla en un final realment emotiu.

La hipnòtica fotografia, a més d’un muntatge en què sens dubte hi haurà hagut una feina àrdua de selecció, aconsegueixen que no ens desenganxem dels Lionel fins al final. És curiós que aquesta pel·lícula i El ser querido comparteixin, a més d’una temàtica similar, una cançó d’El Mató a un Policía Motorizado. Aquella era una història d’impunitat i poder, però aquesta va per un altre camí: Lionel parla de la possibilitat de retrobar-nos en la imperfecció i de com, gràcies a això, acabem cosint inesperadament una ferida. Com diu Sen Senra a la cançó del final: «Ni els dolents sou tan dolents, ni els bons som tan bons».