De la violència d’un ésser estimat no se n’escapa només una vegada: mai no és tan fàcil. Ens ho va ensenyar fa més de vint anys Icíar Bollaín a Te doy mis ojos: els homes violents poden trobar una sortida en la teràpia, però aquesta també pot ser una manera de veure’ls massa aviat com a éssers nous i reformats. Quan (encara) no ho són.

Per descomptat, el món en què passa El ser querido és diferent del de 2003, i allò que abans era motiu de vergonya per a les víctimes, ara ho és cada vegada més per a ells, els victimaris. Però, encara que els temps hagin canviat, el que resulta interessant de la pel·lícula de Sorogoyen és que continua sent una història de poder i d’impunitat. L’oscaritzat Esteban Martínez (Javier Bardem), malgrat el seu historial tant en l’àmbit personal com en el professional, continua allà: liderant una superproducció. I la resta dels mortals, entre els quals hi ha la seva filla, una aspirant a actriu que sobreviu fent de cambrera, es troben en la cruïlla d’acceptar el caramel enverinat de treballar per a aquest home ¿nou? Fins a quin punt treballar amb algú amb aquesta fama et converteix en còmplice? És lícit donar una segona oportunitat?

El retrat de Javier Bardem és brillant perquè és capaç d’encarnar dues ànimes en una de sola: d’una banda, la de l’home proper, bromista, contingut, en plena negociació amb si mateix per apaivagar la seva incapacitat de tolerar un atac al seu ego. El més trist, i el que la pel·lícula aconsegueix amb un guió compromès, és constatar com aquesta negociació també es produeix cap enfora i funciona com una estratègia de supervivència davant d’un món que cada vegada tolera menys determinats comportaments. Aquestes piruetes lingüístiques del personatge no són només mèrit de Bardem, sinó també d’uns diàlegs que es proposen —i ho aconsegueixen— explicar les mil cares d’un personatge que, malauradament, a tots ens recorda algú.

Situant la pel·lícula en un rodatge, Sorogoyen troba l’excusa perfecta per alternar textures, formats i jugar amb el so. Tot i que de manera massa anàrquica, el joc formal, especialment en l’àmbit sonor, aconsegueix troballes importants: converses a metres de distància que es filtren pels auriculars, o la incursió sobtada d’una banda sonora que eleva la mirada d’un pare cap a la seva filla més enllà de la quotidianitat. Potser perquè mai no ha sabut mirar la seva realitat més enllà del cinema. I, parlant de quotidianitat, l’escena del dinar demostra, de nou, que aquesta és una pel·lícula de 2026: els dolents ja no ens fan tanta por; ara fins i tot ens fan riure.

El cinema de Sorogoyen sempre ens ha mantingut enganxats a la butaca: ja fos amb bandes sonores trepidants, persecucions en la foscor o macabres germans gallecs. Per això té encara més mèrit que ho torni a aconseguir sense res de tot això: només amb un guió i uns actors impressionants —Victoria Luengo mai no m’havia agradat tant— i una planificació que fa que sembli fàcil sostenir escenes de quinze minuts. Més enllà d’un tram final que es fa una mica costa amunt, la història d’El ser querido brilla per ser el retrat d’una impunitat cada vegada més qüestionada. D’una manera d’estimar que alguns han decidit que ja no mereix una segona oportunitat.