Quantes hores poden passar des que la teva parella no et respon els missatges fins que et comences a plantejar si l’amor que sent per tu és real? Si aquesta història et sona, potser alguna vegada has patit d’allò que avui se’n diu «apego ansioso», que porta a qui el pateix a necessitar una validació constant i periòdica de que l’amor és correspost. Quan aquesta reafirmació falta, comencen els problemes, i convindrem que, de vegades, els gelos o les cavilacions poden arribar a ser tan desmesurats que, vist des de fora, algú podria pensar que t’has tornat boig.

Potser perquè tothom ha passat per una situació semblant, Obsession s’ha convertit en el fenomen global que ningú no esperava: una pel·lícula amb un pressupost inferior al milió de dòlars que ja camina cap als 400 milions de recaptació. El concepte de necessitar que ens estimin costi el que costi no és nou, però aquesta pel·lícula s’atreveix a abordar-lo amb un registre molt particular que combina el terror adolescent de cocció lenta amb les sortides de to pròpies d’un personatge gelós digne d’una telenovel·la, com si l’Amanda Seyfried de l’inici de La asistenta caigués dins l’univers de Las ventajas de ser un marginado.

No seria del tot just comparar-la amb la meravellosa Mi reno de peluche, que ja parlava dels límits als quals arribem per sentir-nos estimats, aprofundint en les ferides del protagonista i en la seva contradicció impossible d’acceptar tenir una assetjadora per sentir-se digne de ser estimat. Obsession ni tan sols s’acosta a la profunditat de la minisèrie, però sí que s’aproxima a una altra idea controvertida: aprofitar-se d’un amor artificial que, tot i ser una creació del protagonista, pot arribar a satisfer-nos. Quan Bear fa l’amor amb la Nikki, traspassa la línia entre apaivagar una ferida interna i aprofitar-se de la situació per anar-se’n al llit amb la dona que estima. Aquest pervers dilema moral, que s’intueix, no acaba d’estar del tot desenvolupat a la pel·lícula, que prefereix ben aviat collar més el comportament obsessiu de la noia i elimina els grisos que farien el protagonista més interessant.

Igual que It Follows, una altra pel·lícula amb la qual comparteix una aura similar, Obsession encerta no necessitant donar massa explicacions sobre l’artefacte que desencadena l’argument. Com ja vam aprendre amb cada capítol de Doreamon, aconseguir el que desitges per la via ràpida pot acabar molt malament, però potser serveix per aprendre que, igual que a la vida, l’amor també pot ser una qüestió de resignació i paciència.

El millor són les interpretacions dels seus protagonistes, especialment la de la Nikki, interpretada per Inde Navarrete. El seu personatge està escrit com una exageració d’aquells comportaments irracionals de l’amor, en què en un sol minut conviuen l’admiració i el desig amb els gelos i la possessió. Aquest repte tan difícil l’assoleix l’actriu amb un rostre capaç de transmetre amor i tendresa i, segons després, autèntica por; una feina que també es complementa amb una fotografia plena d’ombres (potser masses?) i uns silencis molt ben aconseguits en què el públic riu gairebé per destensar el nus a la gola que ha deixat l’escena anterior.

Obsession és un entreteniment ben fet que, tot i que tinc la sensació que no acaba d’explorar del tot els matisos de la seva premissa i sembla donar massa voltes sobre si mateixa, acaba de la millor manera possible. I és que, sense destripar res, en els últims minuts desvela el secret del seu concepte. Necessitar sentir-se estimat costi el que costi pot ser tot un malson, però quan arriba l’eufòria i un se sent ple d’un amor a banda i banda, ja no hi ha ferides, crits ni gelos que s’hi interposin. No hi ha res més catàrtic que la sensació de l’amor correspost, i potser és per això que ens entestem a buscar-lo costi el que costi. Encara que, de vegades, ens pugui portar a la ruïna.