Ventiladors a tota potència, nits sense dormir, mosques atrapades en trampes mortals i aixetes d’on ja no en raja ni una gota d’aigua. I, enmig de tot això, sexe salvatge, música de rave per anar a treballar i estudis científics que busquen allargar-nos la vida fins als 120 anys. Potser els científics s’equivocaven: el pitjor del canvi climàtic, a més dels milers de morts, desplaçats o costes inundades, seria comprovar fins a quin punt els éssers humans voldríem continuar vivint fins al final, encara que el món sencer s’estigués desfent al nostre voltant.

Si Viva, l’òpera prima de l’actriu Aina Clotet, és una pel·lícula tan inclassificable, és, en part, per la decisió de situar-la en un context de sequera extrema, que impregna totes les imatges i les actituds dels personatges d’aquella mena d’anarquia pròpia de qui ja fa mesos que viu a trenta graus i, literalment, ja li sua tot. Però no només això: la protagonista, que acaba de superar un càncer de mama i no vol ni sentir a parlar de la possibilitat de tornar-ne a tenir un altre, sembla incapaç de reprendre la seva vida d’abans com si no hagués passat res. És en aquest anar i venir entre els antics costums i unes noves pulsions vitals i sexuals que coneixem la Nora: una dona en contradicció permanent, tanta, que és impossible no riure amb una Aina Clotet capaç de crear situacions tan incòmodes i humanes com les de la seva sèrie Això no és Suècia.

La pel·lícula és també una postal d’una Barcelona a mig camí entre la que coneixem i una distopia que ja sembla a tocar, amb una humitat i una calor extremes, l’anglès i el francès com a llengües d’ús habitual a la ciutat o pisos del Raval on conviuen diverses famílies alhora. Una ciutat una mica caòtica i asfixiant, però també plena d’una diversitat de maneres de viure que acaben contaminant-se les unes a les altres (com passa amb la trobada amb el jove ballarí que transforma la vida de la protagonista); un particular retrat Barcelona que es converteix en un element crucial en el to de la pel·lícula.

Molts dels personatges episòdics semblen també una extensió satírica del personatge de la Nora: una sala d’espera d’una teràpia plena de pacients plorant desconsoladament, unes monges addictes a les pastilles per fer més suportables els dies o una amiga obsessionada amb una gurú de l’autoajuda. Tots ells, igual que la protagonista, intenten surfejar la foscor dels seus dies. I, tanmateix, la vida, el ball i el sexe s’obren pas i, com si tornés a tenir quinze anys, la Nora necessita l’adrenalina d’allò desconegut, de qui es compra un núvol de sucre, puja a la caiguda lliure del parc d’atraccions i celebra que, si s’ha de morir, doncs que així sigui.

Ens agradi o no, Viva és, per damunt de tot, una pel·lícula fidel a la seva protagonista, i el seu muntatge, la seva música i la seva història ens expliquen la seva manera de veure el món: la por desmesurada d’envellir, una personalitat de vegades capritxosa, immadura i individualista, i el desig que l’inesperat irrompi en una vida massa avorrida. En aquest camí que fem amb la Nora, de vegades és més fàcil riure-se’n que empatitzar-hi del tot, però potser això no és cap problema, sinó una cosa profundament humana. Perquè, si existís un manual sobre com fer una pel·lícula sobre la superació d’una malaltia, el resultat mai no s’assemblaria gens a Viva. I és precisament per això que aquesta és una pel·lícula per veure, celebrar i contagiar-se (o no) d’aquesta anarquia vital de la seva protagonista i creadora.