No cal saber-se de memòria una partitura: si anem a un concert i un pianista toca la nota equivocada, ho detectem amb facilitat. Té una part de matemàtica: quan un músic se surt de les notes de la seva escala musical, l’harmonia i la sensació de benestar es trenquen. Però, com que tocar una nota lleugerament dissonant genera una inquietud i una incomoditat, molts compositors abracen aquest aparent error, construint veritables obres mestres a partir de notes que, en teoria, no haurien de ser allà.

Backrooms és, en la seva concepció i en el seu fons, l’exploració d’una nota dissonant. És un cineasta de vint anys (Kane Parsons) al qual, després de petar-ho amb uns curtmetratges de YouTube, una productora sense por d’equivocar-se li confereix deu milions d’euros per fer la seva primera pel·lícula. Però, sobretot, és l’exploració d’un món que ni tan sols el personatge de Chiwetel Ejiofor pot explicar amb paraules a la seva psicòloga.

És un univers a part, el mateix i un de completament diferent al nostre alhora, que dialoga amb les restes de tot allò que hem viscut i conegut i que connecta amb un malestar contemporani: és tan infinit com Internet, tan inquietant com la IA generativa i tan trist com estar sol en un centre comercial. A través del disseny d’uns espais que freguen la perfecció, gegants però totalment minimalistes i, alhora, plens de detalls fascinants (els objectes parcials que sobresurten de les parets i del terra!), la pel·lícula aconsegueix una cosa molt difícil: transmetre aquest desconcert i, al mateix temps, aquesta fascinació per aquest món alternatiu que, abans que explicar-lo, cal sentir-lo.

La pel·lícula és el seu concepte. Com menys intenta explicar-se a si mateixa i com menys tracta de justificar els seus personatges, millor funciona. No necessitem entendre què està passant ni necessitem que existeixi una conspiració que posi lògica a tot allò que hem viscut. El viatge apassionant d’aquesta pel·lícula passa per deixar-nos arrossegar per la força de les imatges (especialment les seves seqüències rodades amb la handycam, les més fidels als curtmetratges originals i que són un viatge en si mateixes), per la seva banda sonora plena de notes dissonants i per uns personatges que troben allà dins un univers on cosir aquestes ferides que continuen en algun llunyà backroom del seu interior; tot i que, com el personatge de Renate Reinsve i potser com tots nosaltres, viuen la seva vida fingint ser adults funcionals.

Potser la força d’aquesta creació contemporània que són els backrooms resideix justament en el vertigen de reconèixer-nos com a éssers fal·libles, com a intents incomplets, com a esbossos d’una perfecció que, en realitat, no existeix. Si el món ens castiga quan intentem tocar una partitura i ens equivoquem, llavors baixarem a aquests passadissos infinits, solitaris, acompanyats de tots aquests elements que també són un intent, un record d’alguna cosa que algun dia va somiar amb estar completa. La pel·lícula és un encert perquè, tot i expandir el seu concepte de partida, aconsegueix deixar oberta la gran pregunta de per què aquest món continua fascinant-nos. Les notes dissonants d’un guió a vegades una mica erràtic i explícit es perdonen perquè, quan sortim del cinema, aquesta barreja entre incomoditat i terror es queda tan dins nostre que ens venen ganes de tornar a trobar l’escletxa per entrar.