El calaix vital de cadascú està ple d’històries; moltes les hem oblidat, i d’altres les hem enterrat deliberadament pel bé d’un relat amable en la nostra manera de presentar-nos al món. Igual que en una entrevista de feina, però a la vida: de la mateixa manera que no poses en un currículum les teves vergonyes, passen els mesos i els anys i hi ha veritats sobre tu que els teus amics, o la teva parella, mai no arriben a conèixer. Ho vam aprendre a l’institut: ningú vol ser el raret de la classe, tot i que, si gratéssim una mica, segurament descobriríem que tots tenim algun motiu que ens podria convertir en els següents marginats.

Amb el primer pla d’una orella incapaç de sentir-hi (la de Zendaya, concretament) arrenca The Drama, la nova pel·lícula dels estudis A24 dirigida per Kristoffer Borgli (Dream Scenario) que, en una demostració d’audàcia (i de bon ull), introdueix un element inesperat que fa esclatar els tòpics de la comèdia romàntica per convertir-la en una altra cosa, més moderna i actual. La sordesa parcial del personatge de Zendaya és ja la metàfora d’aquesta realitat incompleta en què habita aquesta parella, però encara és més interessant que el tractament sonor, que canvia radicalment quan es posa del costat de Robert Pattinson, ens deixi entreveure que aquest meet cute és el de dos personatges que parteixen de dues bombolles diferents però que, malgrat això, trobaran l’amor.

Que l’amor es pot donar dins d’aquesta realitat dispar és la idea central que la pel·lícula decideix portar a l’extrem, amb una confessió inesperada després d’unes copes de més que inicia una relectura de l’altre. Si hagués passat en les primeres cites, això hauria derivat en un “de apellido next” de manual, però el compte enrere del casament obliga a replantejar el que hauria de ser el dia més feliç de les seves vides, a refer els discursos en què l’altre sortia ben parat i a assumir la gran pregunta: és possible continuar estimant després de descobrir una cosa així?

El guió viatja al passat per entendre millor aquesta confessió, però sense excedir-se aprofundint en els motius que hi van portar. Algú argumentarà que tractar un tema així amb aquesta lleugeresa —fins i tot amb moments d’humor— és frívol, però, si no fos així, aquesta seria una altra pel·lícula. En aquest mostrar-ho traient-li pes dramàtic, en aconseguir fer-nos riure davant la barbaritat que estem veient, aconseguim acostar-nos a una realitat que, segons ens diu Borgli, potser en realitat no és tan profunda, ni tan inexplicable, ni tan boja. El guió, a més, encerta ramificant-se en la resta de personatges, aconseguint amb un ritme constant que el pes de la contradicció no recaigui només en qui té el secret més gros, sinó, al final, en tots els personatges.

The Drama mai no hauria superat un pitch fa quaranta anys i, encara menys, aconseguit convertir-se en un hit a la taquilla mundial. Però que ho hagi fet és precisament un senyal dels nostres temps: i és que, amb la intenció de desmuntar aquesta comèdia romàntica, Borgli i els A24’s potser han acabat trobant la comèdia més romàntica possible, entenent allò romàntic com una cosa que ha deixat a anys llum els contes de prínceps, princeses i les excessives idealitzacions de l’altre. En un moment de la pel·lícula, Zendaya demana aturar el ball que ella i Pattinson estan assajant per als convidats del seu casament: ho sent com una cosa impostada. I això és el que aquesta pel·lícula, tant en la seva concepció com en el seu viatge, aconsegueix transmetre tan bé: que estem deixant enrere aquells codis antics de l’amor per abraçar-ne uns altres, en què els nostres jo més marginats, més contradictoris, foscos i erronis no només hi tenen cabuda, sinó que potser ens permeten portar l’amor a un altre nivell.