Moltes pel·lícules són una qüestió de temps. Tant del moment vital en què les veiem com, sobretot, de l’època en què s’estrenen. Algunes envelleixen fatal, però n’hi ha d’altres com El diablo viste de Prada, Legally Blonde o Mean Girls que el temps ha convertit en icòniques. Els personatges d’Anne Hathaway, Reese Witherspoon o Lindsay Lohan eren noies poc compreses que aconseguien girar la truita i dir alguna cosa important sobre la nostra societat i el lloc que ocupen les dones en ella.
Aquesta crítica tracta de la sensació estranya que em va generar veure la segona part d’El diablo viste de Prada. És innegable que manté una essència pràcticament calcada de l’original i això genera una sensació de comoditat, però, tot i que la pel·lícula s’esforça a actualitzar-se (ara els flaixos a les catifes vermelles són de smartphones i ni tan sols Miranda Priestly escapa a la cultura de la cancel·lació), hi ha un certa artificialitat, començant pel fet que els vint anys no semblen haver passat pel rostre de cap de les protagonistes (especialment a Hathaway i a Blunt) i perquè aquella Andy divertidíssima que vestia amb qualsevol jersei va quedar enrere a la primera. Andy Sachs representa ara una bonica història del somni americà i, és clar, té menys gràcia.
A la primera mitja hora la pel·lícula ofereix una continuació dels personatges, però hi ha una absència de conflicte real i triga massa a moure les peces per activar la història. Amb el gir en el sopar que havia de convertir Miranda en hereva absoluta, la pel·lícula es reactiva per convertir-se en una mena de Succession sobre el futur de Runway i és aleshores quan comença a ser interessant. Si a la primera Andy s’adonava que volia prendre un camí diferent del dels taurons com Miranda Priestly, en aquesta el personatge de Streep es redimeix (potser perquè el públic, i la mateixa Andy, la comprèn i li té afecte) per convertir-se en l’heroïna d’un vaixell que ja està pràcticament enfonsat, però que ara també és el nostre vaixell.
Amb la redempció definitiva de Miranda, la pel·lícula aconsegueix tancar aquests arcs de personatge que el pas del temps ha obligat a una resolució diferent. Així, Nigel (Stanley Tucci) aconsegueix deixar d’estar eternament a l’ombra de la seva cap, i Emily (Emily Blunt) deixar de viure en un ressentiment etern. La pel·lícula canvia el final de la primera per abraçar una realitat en què el capitalisme pot existir sense necessitat de trepitjar els altres ni de ser el tauró més hostil de l’oceà. En aquesta pel·lícula, els dimonis són uns altres i pitjors: els multimilionaris sense far moral, disposats a deixar que sigui la IA qui decideixi què ens posem la propera temporada de tardor. Sorprèn comprovar com hem arribat a tal extrem que fins i tot Miranda Priestly, en l’anterior pel·lícula la representació del capitalisme més salvatge, trenca una llança contra la direcció que està prenent la nostra societat.
Malgrat partir d’una operació nostàlgica poc arriscada, El diablo viste de Prada 2 acaba sent satisfactòria perquè aconsegueix actualitzar-se sense perdre identitat. Aquest univers de catifes vermelles, flaixos i passarel·les, que antigament es veia com una cosa aspiracional i idealitzada, queda aquí com el miratge d’un món amb data de caducitat. La pel·lícula és una filla fidel al seu temps: malgrat que el nostre present està en flames, que la creativitat humana en la moda i el bon periodisme estan cada vegada més en perill, necessitem continuar desfilant.