Cada barri té els seus sospitosos habituals. Al meu hi ha “l’home del míssil”, un borratxo que es passeja pels carrers embolicat en discussions amb desconeguts i sempre acaba cridant-los: “Et llançaré un míssil!”. També et creues sovint amb en Clive, un senyor que enyora la Barcelona sense mòbils ni turistes i que es passeja amb diversos cartells/proclames a sobre esperant fer pensar algun vianant. I n’hi ha més: els que van cada mes al consell de barri amb tota mena d’exigències personals, com que el bar de sota tanqui abans o que els camions de la neteja fan massa soroll. No aconsegueixen gaire cosa, però hi són, dia rere dia, convençuts de lluitar contra allò que consideren injust. Davant del que altres es comprarien taps per dormir o es canviarien de barri, ells tenen la virtut —i també la ruïna— de portar en el seu ADN no aconseguir adaptar-se. I, d’una manera o altra, això els condemna a viure als marges.
La d’Un poeta (Simón Mesa Soto, 2025) és la història d’un d’aquests marginats, un que es diu Óscar i que és una mena de vella glòria de la poesia, tot i que amb la diferència que ni és tan vella ni va ser tan gloriosa (té poc més cinquanta anys i va publicar dos petits llibres de poesia quan no passava dels vint-i-cinc). Viu amb la seva mare, no vol treballar de res que no estigui relacionat amb la poesia i té una filla adolescent a qui no veu i que s’avergonyeix d’ell. El seu far és el del seu escriptor de referència, José Asunción Silva, a qui té penjat a la paret de la seva habitació per, cada vegada que el sistema tracta d’imposar-li alguna cosa, mirar-lo als ulls i recordar el que es va jurar que seria el seu comès en aquest món: la poesia.
La vida de l’Óscar, com s’encarrega la primera cartel·la d’anunciar-nos, és un fracàs; un fracàs segons els personatges que l’envolten, però també —i això és el pitjor— segons ell mateix. Si viure de la poesia és difícil, ara imagina’t què és viure de la poesia sense ni tan sols escriure-la. El seu revulsiu arriba quan descobreix la Yurlady, una estudiant de família humil que escriu en un quadernet alguna cosa semblant a uns poemes. L’Óscar s’il·lumina i decideix portar-la a un concurs on de seguida queden meravellats pel seu potencial: no tant el de la seva poesia, sinó el de ser una escriptora de quinze anys i de classe humil. Allà on l’Óscar només buscava donar altaveu a una sensibilitat, l’elit poètica hi veu una història de superació supervendes.
Un poeta és un exemple del que, al meu entendre, és gairebé una pel·lícula perfecta: té un to únic entre la tragicomèdia i el drama, una càmera que va fent zooms als personatges per retratar així el ridícul o la solitud del protagonista, un muntatge precís i abrupte que d’una melodia de jazz preciosa talla al so dels carrers de Medellín. El millor, però, a més de la increïble interpretació d’Ubeimar Ríos, és un guió esmoladíssim que ho capgira tot: converteix el nostre antiheroi en heroi i fracassat alhora i, el més important, converteix l’art en farsa. La manera com es retrata el món de la poesia —sense necessitat d’entrar en grans editorials ni esferes de poder— acaba donant-li la raó al nostre protagonista: davant d’un “art” que obliga a pervertir-se de manera mesquina per sucumbir al sistema, gairebé resulta més ètic refugiar-se bevent deu copes de més i cridar als quatre vents proclames sobre aquells poetes que un dia ens van fer vibrar.
“La poesia ja no és el que era”, diu un personatge en un moment de la pel·lícula. I, tanmateix, Simón Mesa Soto, com en les millors poesies, aconsegueix ajuntar el patètic amb el sublim, fer que empatitzem amb un home de cinquanta anys que prefereix fer-se una boleta al llit abans que enfrontar-se als seus fantasmes. A través de la història de la seva filla i de la Yurlady, l’Óscar cau en les pitjors humiliacions en què podria caure un home adult, però finalment, a diferència d’altres, acaba caient dret. La gràcia de personatges com l’Óscar, de poetes que no escriuen, d’homes amb cartells que es passegen pel barri o que amenacen amb míssils imaginaris és que un dia arribi un cineasta a explicar-nos la seva història i ens adonem que tots som una mica com ells: víctimes i botxins d’un sistema en què la veritable poesia amb prou feines pot existir.
Bona crítica i tinc ganes de veure la pel·lícula desprès de llegir-la.
Només una cosa:
Per a mi, no és “la gràcia” dels personatges com l’Óscar, en Clive, etcétera, que arribi un dia un cineasta. De fet, és “la desgracia de nosaltres” – potser la vergonya de nosaltres – si cal arribar un cineasta per explicar-nos la gràcia d’aquelles persones que ja veiem i coneixem – com veïns – en el dia a dia.
Robert