De qui són els nostres dies? La resposta a aquesta pregunta és el que amaga la idea central de La Grazia, l’última pel·lícula de Sorrentino, que torna a regalar-nos un film com només ell sap fer-los: confiant-ho tot en la conjunció entre la imatge, la música i la paraula. Si alguna cosa és pròpia del seu cinema és aquesta barreja entre l’ordinari i l’extraordinari, la seva capacitat de convertir en poesia una festa en una terrassa de Roma, la devoció per una estrella de futbol a Nàpols o, com en aquest cas, els darrers dies a la presidència d’Itàlia d’un home que dubta a l’hora de prendre decisions. Algunes d’elles tan importants com aprovar o no la llei de l’eutanàsia.

Per arribar a aquesta idea de fons, el director intercala tres conflictes diferents que mantenen el president en suspens els seus darrers mesos: a més de l’eutanàsia, té sobre la taula dos possibles indults a dos condemnats per assassinat i una inquietud cada cop més profunda sobre qui va ser l’amant de la seva dona. Els tres conflictes, que al principi apareixen una mica desordenats, fins i tot repetitius i massa explícits amb la veu en off, acaben adquirint sentit perquè parlen del mateix. Amb el seu debat sobre si concedir l’opció de morir dignament, el protagonista fa un viatge cap a abraçar la vida. O almenys, el que és la vida segons Sorrentino: alguna cosa meravellosa que es troba lluny dels despatxos i dels vestits grisos, i també lluny de les aparences i de la seguretat associades a la tasca de governar.

Veure aquesta pel·lícula el mateix dia que Trump anuncia que “destruirà tota una civilització sencera” la converteix gairebé en una utopia. Aquí, Don Mariano (Toni Servillo), com a bon jurista que és, es permet llargs passeigs abans de prendre una decisió; necessita entrevistar les diferents parts, meditar-ho. Aquesta indecisió exaspera el seu entorn, especialment amb qüestions de vida o mort com les que té sobre la taula. Però una llàgrima d’un astronauta suspesa per la gravetat, o la confessió d’un general sobre el porro que va descobrir a l’habitació del seu fill (i que es va fumar) el porten a abraçar el benefici del dubte. En un sistema en què una sola persona acumula tant poder que excedeix els límits del que és humà (així ho subratllen les carteles inicials), aquest dubte resulta radical, però tant humà com la vida mateixa.

Igual que La Gran Bellezza no em va agradar en un primer visionat i després es va convertir en una de les meves preferides, aquesta pel·lícula demana una mica de paciència durant la primera hora. Però, arribat el moment, és fàcil rendir-se davant d’una història on tot està més mesurat del que sembla, que planteja un debat profund amb enorme serenitat i que es converteix en una successió d’escenes poètiques, una rere l’altra, en què t’hi quedaries a viure. Potser justament d’això va aquesta pel·lícula: de quedar-nos aquí per viure. Perquè, encara que de vegades un mar d’estímuls i pors ens faci pensar el contrari, els nostres dies són això, nostres. Tot i que no està de més que, de tant en tant, vingui Sorrentino a recordar-nos-ho.