Els que ens vam criar amb la sàtira política del Polònia a TV3 recordem un dels gags estrella del programa: el gag del croissant. Consistia en què un polític entrava en una cafeteria a demanar-se un croissant de xocolata i el cambrer convertia aquella simple petició en el seu pitjor malson: negava que hi hagués cap croissant (tot i que n’hi havia desenes) i l’obligava a fixar-se en l’únic dònut de la barra; o bé li servia un plat buit, ja que, després d’una assemblea amb la resta de cambrers, s’havia decidit que el croissant no estava a la venda. El gag funcionava perquè es va convertir en una metàfora infinita per explorar les contradiccions dels polítics: com pots negar la violència masclista estructural si la tens davant?; o bé, són els partits assemblearis víctimes del seu propi sistema? Setmana rere setmana, els polítics desfilaven davant del cambrer i s’havien d’enfrontar a una metàfora que qüestionava de manera directa —però intel·ligent— les seves creences.

Torrente, Presidente vol ser una sàtira política que reparteixi per a tothom. Tot i que se centra en «NOX» (VOX), hi apareixen candidats de tots els colors polítics. Reparteix contra Sánchez, contra Abascal (tot i que no contra Feijóo, curiós), i contra Sumar i Podem. El problema de base de la pel·lícula és que l’humor no il·lumina les contradiccions dels polítics, sinó que es converteix en una desfilada de tòpics: la gràcia de «Restar» (Sumar) és que la seva candidata és una dona trans que parla amb llenguatge neutre, de «Nox» és que tenen un home negre a les seves files i de «Pudimos» és que el candidat va en cadira de rodes. Imaginem que això és el que passa quan qui condueix la trama és algú com en Torrente, a qui la seva pròpia naturalesa de cuñat fa que li resulti grotesc que la política estigui formada per persones de múltiples col·lectius, en lloc de qüestionar el poder com feia el cambrer del Polònia. Sí, hi apareixen Trump i Milei, però són aparicions esporàdiques que impedeixen aprofundir en els seus personatges.

En ple 2026, l’humor que resulta més subversiu de Torrente, Presidente és aquell que anomenen «políticament incorrecte». Quan apareix un bloc que fa humor de «moros», «transsexuals» o «gais», la sala esclata a riure esperant amb ganes la següent barbaritat. Tot i que es ven com una sàtira de la nostra classe política, acaba sent una pel·lícula conservadora que disfressa de trencador el mateix humor que es feia fa vint anys. El que resulta «alliberador» per a part dels espectadors és poder escoltar a la pantalla aquelles bromes que ja no es poden fer als dinars de Nadal sense que algú se’t tiri a sobre. La pel·lícula deixa de ser valenta quan dona al seu target allò pel que han vingut a riure, sense molestar realment cap de les estructures de poder que pretén denunciar. De fet, per no molestar, no posa davant del mirall ni tan sols les contradiccions de l’esquerra.

Tot i que és difícil avorrir-se amb la pel·lícula —el ritme és constant, el muntatge és àgil i hi ha cameos constantment—, el seu tram final és, possiblement, el pitjor. El personatge de Kevin Spacey ens revela que, en realitat, hi ha una agenda secreta mundial que posa i treu polítics segons els interessos del moment. En el seu moment ell va posar Pedro Sánchez i, ara, és ell qui col·loca en Torrente. El colofó d’aquesta pel·lícula tan falsament subversiva és abraçar-se a l’antipolítica simplista, als discursos gairebé conspiranoics que tots són titelles i que els seus votants són un ramat d’ovelles al qual ha de venir Segura a il·luminar amb la veritat.

Està clar que Santiago Segura coneix el públic espanyol i, amb això, aconsegueix omplir les sales més que gairebé cap altra pel·lícula. Més aviat cal denunciar que, amb el seu enorme poder mediàtic i de convocatòria, porti dues dècades oferint al públic espanyol els dos mateixos croissants de xocolata, una vegada i una altra, passant de puntetes per qualsevol mena d’innovació, de profunditat o de risc real. Santiago, no ens enganyes: vas de punki, però ets una estructura d’estat més.