El tòpic diu que viatjar lluny et permet conèixer altres versions de tu mateix; però, de vegades, l’aventura pot estar esperant a la cantonada. Això mateix li passa a en Colin, el jove protagonista de Pillion, que, d’un dia per l’altre, es troba entregant-se en cos i ànima a un atractiu motorista de qui no sap —ni sabrà— pràcticament res: li fa la compra, cuina per ell, es rapa els cabells i dorm fet una boleta a la seva catifa.

El canvi en la vida d’en Colin succeix així, sense preparació ni explicacions, i com ell, vivim aquest salt cap a allò desconegut sense que el guió tingui la necessitat de justificar-se. I és precisament això el que fa que Pillion sigui una pel·lícula especial: observa el seu protagonista des d’un lloc tan íntim que aconseguim connectar amb aquesta plenitud que sent en abraçar el seu nou Amo en cada viatge amb moto. En Colin se sent ple fent allò que, sobre el paper, la seva mare —i potser alguns espectadors— podria jutjar com una actitud denigrant cap a ell. Hi ha cadenes, cadenats, homes-gos i dies en què la feina d’en Colin és esperar a quatre potes que el seu cos sigui utilitzat per al plaer d’un altre. Tot això, que podria ser brut, fosc i sòrdid, no ho és: està retratat sense posar-se per sobre dels personatges. I des d’aquí només em surt aplaudir per explicar una història així, i fer-ho des d’aquest punt de vista.

Com tota fantasia —fins i tot com tota droga—, sempre arriben aquells moments de baixada després del viatge, petites hòsties de realitat. No sabem com continua la jove de Los Domingos després d’entrar al convent, però en algun multivers potser li passa una cosa semblant a en Colin: adonar-se que deixar que tot ho decideixi Déu —o l’Alexander Skarsgård, si se’m permet— també és una elecció que implica sacrificis. I que, per a alguns, Déu sempre hi és si t’hi entregues, però no sempre et pot donar allò que necessites.

En una postal de pocs personatges i al llarg d’un sol any, Pillion és un viatge iniciàtic d’un personatge que descobreix el lloc que vol habitar al món. És senzilla, íntima i amb una banda sonora precisa i elegant. No necessita res més que la mirada del seu actor, Harry Melling. El seu triomf és fer-nos partícips d’un joc que connecta amb alguna cosa difícil d’explicar: una barreja d’allò profundament psíquic i allò carnal que provoca una fascinació especial. En Colin ha trobat el seu sistema i ni nosaltres ni la pel·lícula som ningú per dir-li com ha de viure la seva vida o de qui s’ha d’enamorar. Llarga vida al cinema que ens permet apropar-nos a realitats amb les quals alguns haurien posat el crit al cel.