En un moment d’Orwell: 2+2=5, la veu en off que llegeix un dels diaris personals que va escriure George Orwell ens explica com l’escriptor, després de treballar anys a la BBC, decideix deixar-ho. No perquè la televisió anglesa li coartés la llibertat d’expressió: al contrari, sempre va pensar que la cadena va mostrar respecte cap a la seva feina periodística. La raó per la qual ho deixa és utilitària: Orwell considera que ha de tornar a la literatura, ja que s’adona que és el mitjà més efectiu a l’hora de transmetre idees que realment puguin canviar el món. És aleshores quan escriu la que serà la seva novel·la més coneguda i també l’última, 1984.

Una cosa semblant passa amb el documental del haitià Raoul Peck (I Am Not Your Negro), que s’impregna d’imatges prestades de ficcions per il·lustrar els conceptes que contenia l’obra d’Orwell: des de les múltiples adaptacions de 1984 i Rebel·lió a la granja fins a diverses pel·lícules de Ken Loach, passant per fragments de Minority Report o fins i tot Memòries d’Àfrica. Els fragments de les pel·lícules donen suport o exemplifiquen les múltiples idees que ens llança el documental; així, Terra i llibertat ens trasllada a l’època que el mateix Orwell va passar a Espanya en plena Guerra Civil, mentre que Minority Report, que ens situa en un món en què es jutja els assassins abans que ho siguin, serveix com a paral·lelisme amb una IA que sap més de nosaltres que nosaltres mateixos.

Coneixem la vida d’Orwell a través dels seus diaris —amb una veu en off elegant i hipnòtica—, i això funciona com a fil conductor de la pel·lícula. La seva experiència després de néixer a l’Índia colonial i exercir de policia per als britànics el marca per sempre: després de formar part dels opressors, s’adona de l’horror que viuen els oprimits. L’auge del feixisme a Europa als anys 30 —amb imatges de mítings multitudinaris que glaça la sang— i la seva experiència a la guerra civil espanyola el porten, anys després, a escriure 1984, una distopia d’hipervigilància en què el Gran Germà ha aconseguit canviar el significat de les paraules: la guerra és la pau, la llibertat és esclavitud i la ignorància és la força.

Si el documental té sentit avui dia és perquè la distopia que va escriure Orwell —o això ens intenta dir Peck— no dista gaire del nostre món actual. Avui, la invasió d’Ucraïna és anomenada Operació Militar Especial; els refugiats o immigrants són anomenats aliens i deshumanitzats; i, quan Trump parla de frau després de perdre les eleccions, milers de fanàtics assalten el Capitoli. Tot és una qüestió de llenguatge i narrativa, i els hiperpersonalismes (sorprèn el recordatori de la quantitat d’anys —fins i tot dècades— que personatges com Putin o Orbán porten al poder) aconsegueixen modificar la percepció de com llegim el món. Compten amb l’ajuda d’un aparell tecnològic i de control que ja és una pota vital del poder i que, com explica Edward Snowden en fragments extrets del magnífic Citizenfour que aquest documental replica, el més terrorífic és que ho acceptem sense demanar explicacions. El Gran Germà t’observa, però ho acceptem perquè vetlla per la nostra seguretat. Control = seguretat. 2+2=5. I part d’aquest aparell tecnològic ens bombardeja amb atenció per merdificar internet i, en última instància, despolititzar-nos.

Un collage d’idees, imatges i recursos —alguns més brillants que d’altres— que conformen una postal del nostre món actual que esgarrifa, però on també, per sort, hi ha espai per a l’esperança. Les imatges de les protestes contra la violència policial als EUA, de les enormes cues a Rússia per acomiadar l’activista Aleksei Navalni o de les dones cremant els seus vels a l’Iran en honor a Mahsa Amini encenen una espurna d’optimisme. Com alguns treballs de Laura Poitras o Adam Curtis, el documental deixa un pòsit profundament inquietant, però la força i la claredat narrativa que aporta el paral·lelisme amb l’obra d’Orwell il·lumina la foscor del nostre temps. Potser també tenia raó l’escriptor quan pensava que no n’hi havia prou amb escriure o llegir reportatges; la literatura —o pel·lícules com aquesta— poden arribar a ser molt més clarividents a l’hora de qüestionar-nos el món en què vivim.