Què passa quan expressar la teva posició política et pot portar a la presó o a la mort? És possible callar i adaptar-se per sempre per sobreviure? Aquesta setmana arriba Hangar Rojo, la pel·lícula més premiada de l’últim festival de Màlaga, un thriller xilè ambientat el 1973, després del cop d’estat de Pinochet. Quan el nou règim obliga en Jorge a transformar la seva escola d’aviació en un centre de detenció i tortura, es troba davant d’un impossible dilema moral: ser còmplice de pràctiques immorals o desobeir i arriscar la seva pròpia vida. Una pel·lícula de 81 minuts perquè no et desenganxis de la butaca.

Quin és el preu de ser la banda sonora d’una època? El cinema de la nostàlgia continua omplint les sales, però si a Michael els productors van decidir tallar tot el costat fosc del rei del Pop, aquí els documentalistes Charlie Arnaiz i Alberto Ortega expliquen la història dels Hombres G amb tot el seu esplendor, però també amb tota la seva foscor. Devuélveme a mi chica, El ataque de las chicas Cocodrilo o Voy a pasármelo bien van arribar a la meva època ja convertides en llegendes, però per aconseguir-ho el grup va travessar diverses separacions i reconciliacions, un esgotament profund i també l’eufòria de tenir tot un país als seus peus.

A més de ser excel·lents pel·lícules, Segundo Premio i Sorda van ser les dues últimes guanyadores del festival de Màlaga. Aquest any el premi se l’ha endut Yo no moriré de amor, i diversos crítics ja apunten que pot ser la revelació espanyola de l’any. La història és senzilla: la vida d’una adolescent expansiva i rebel fa un tomb quan diagnostiquen Alzheimer a la seva mare. Precisament en aquesta senzillesa i honestedat, en la contradicció entre voler sortir a explorar el món i haver de cuidar, se situa aquesta pel·lícula sobre què passa quan una tragèdia lenta i silenciosa t’obliga a créixer de cop.