Ni alguns polítics, ni la meritocràcia; el gran engany col·lectiu de la nostra societat és el del Nadal. Una maquinària que no entén de fronteres per fer creure als més petits en homes amb barba baixant per les xemeneies, rens i patges que multipliquen el consumisme. Lapönia, l’adaptació de la superexitosa obra de teatre homònima, és una comèdia negra sobre un retrobament familiar a Finlàndia que es torça quan la filla del personatge d’Ángela Cervantes li confessa al fill del de la Natalia Verbeke que el Pare Noel no existeix. Què passa quan uns pares decideixen educar la seva filla sense la màgia del Nadal?

Cada vegada que el personatge de «La Iaia» de Plats Bruts comentava que una amiga seva de vuitanta anys havia mort, es lamentava: «quina pena, si estava a la flor de la vida». No li faltava raó, i és que, en aquest tendre drama, el personatge de Carmen Maura, una dona octogenària que viu a Tànger, fa un gir a la seva vida quan rep la visita de la seva filla (Marta Etura), que vol posar el seu pis a la venda. Contra tot pronòstic, això la porta a retrobar-se amb la seva vida amorosa i el seu desig sexual. Si et vas emocionar amb Maspalomas, aquest pot ser el seu revers femení més feel-good.

La majoria de pel·lícules tenen menys espectadors la segona setmana que la primera. No va ser el cas d’aquest film de terror sud-coreà que, quan es va estrenar allà, es va convertir en un fenomen del boca-orella fins a arribar als dotze milions de dòlars. A Noise (Ruidos), la protagonista, una dona amb discapacitat auditiva, rep la inquietant notícia de la desaparició de la seva germana petita i investiga la seva misteriosa comunitat de veïns. Si quan arriba octubre et llences de cap al terror imperfecte i apassionant de Sitges, tens motius de sobres per buscar en quin cinema projecten aquest thriller sobrenatural.

Estem de celebració: torna Sorrentino a les nostres pantalles. I ho fa amb una pel·lícula que va rebre l’aplaudiment gairebé unànime a l’últim Festival de Venècia i que, de nou, protagonitza Toni Servillo (La gran belleza, Fue la mano de Dios). Per si aquest combo increïble no et sembla suficient (que exigent ets!), la pel·lícula explora la recta final d’un veterà president (fictici) del govern italià, humanista i catòlic, que de sobte es veu sacsejat per un dubte existencial: ha d’aprovar la llei d’eutanàsia? A jutjar pel tràiler, aquesta pel·lícula sembla oferir-nos el millor Sorrentino: el més esteta, reflexiu i poètic. Ningú ho fa com ell!