Fa anys que el guionista Charlie Kaufman va retratar a Adaptation com, de vegades, la tasca creativa es pot convertir en un autèntic malson. Ho feia a través d’un Nicolas Cage febril que, durant el procés, es topava de cara amb els seus fantasmes: la procrastinació, el síndrome de l’impostor, la comparació amb altres escriptors… Decidit a trencar el seu bloqueig, s’acostava perillosament a l’autora del llibre que havia d’adaptar —interpretada per Meryl Streep—, i el que descobria acabava sent molt més excitant que el seu guió, encara inexistent. La clau de la seva història era allà fora: en allò desconegut, exòtic i misteriós.

Amarga Navidad m’ha semblat la millor pel·lícula d’Almodóvar des de Dolor y Gloria, i això és, sobretot, perquè és una pel·lícula sincera i autoconscient. El cineasta ens submergeix a la història que el personatge de Leo Sbaraglia està escrivint al seu ordinador, un guió protagonitzat per Bárbara Lennie que té tots els tics del director: una fotografia excel·lent, una posada en escena i una música que ja són marca de la casa, així com moments tan suggerents com l’striptease de Beau (Patrick Criado) o còmics com la foto pixelada del marit de Victoria Luengo. D’altres, en canvi, t’allunyen del relat: la festa on apareix tota la jet-set dels modernets de Madrid o fins i tot l’Amaia cantant una cançó molt bonica, però que es nota ficada amb calçador.

El personatge de Sbaraglia està improvisant la història: ho sabem perquè va endavant i enrere, abandona progressivament alguns personatges —com en Beau— mentre d’altres —com el de la Milena Smit— guanyen pes a mesura que avança el relat. Hi ha coses interessants però, tal com jutja després el personatge de l’Aitana Sánchez-Gijón, és una història erràtica, amb diàlegs forçats i plena de moments autocomplaents. «Oh, no!» —pensava jo mentre la veia—: «Almodóvar torna a decebre». Però no s’ha de cometre l’error de jutjar massa aviat: en aquesta història, el cineasta es guarda un as a la màniga que ho canvia tot.

L’ansietat del personatge de Sbaraglia no ve pels deadlines —com passava a Adaptation—, ja que ell és un cineasta ja consagrat de qui es fan retrospectives, sinó per la por de no tornar a transcendir amb la seva obra. Aquesta autoreferència amaga la clau del relat: la de l’autor que es creu més llegenda que futur i viu aquesta realitat amb angoixa. I si ja no té res a explicar? Com s’allibera un de les expectatives?

A Amarga Navidad, Almodóvar dissecciona el seu procés creatiu i s’adona que la veritable inspiració ja no és en ell mateix ni en repetir els mals tics del seu cinema recent. És, paradoxalment, una història d’autoficció que acaba amb un al·legat en contra d’aquest gènere literari i cinematogràfic. Aquest «eureka» que experimenta Almodóvar al final dona sentit a tot el que hem vist fins aleshores i converteix la pel·lícula en una història de nines russes on tot estava més calculat del que semblava: la Carmen Machi preguntant pels «directors de culte», el mirall entre els personatges de Patrick Criado i Quim Gutiérrez, o fins i tot la Bárbara Lennie escrivint autoficció dins la història. Tota creació parla d’un mateix, encara que no ho vulguem: d’aquí el sentit de mostrar-nos en pantalla un guió que finalment acaba a la paperera.

Kaufman va aconseguir escriure una pel·lícula que —alhora— era el film que vèiem a la pantalla. Aquí, en canvi, deixem el personatge de Sbaraglia escrivint un nou guió, però mai no el veiem. M’hauria agradat que continués per comprovar si la nova història és tan bona com algunes de les seves millors pel·lícules, però caldrà esperar a la pròxima. Tot i això, i encara que només sigui per somiar, una dada esperançadora: després de compartir el seu procés creatiu a Adaptation, Charlie Kaufman va escriure Olvídate de mí. Li passarà una cosa semblant a l’Almodóvar?